Tot ens va agafar tan de sobte que vam acceptar les mesures i després ens vam anar adonant que els dies anaven passant i que els nens i les nenes quedaven enormement condicionats per les restriccions que els havíem imposat, Carlos González, pediatra.
Les decisions que han portat a tenir-los tancats a casa tants dies ja estan fetes. Res pitjor que un ja està fet, deien els avis. Però es veu que encara no n’hi ha prou: correm el risc que es torni a decidir sobre la vida dels infants pensant només en els adults. Perquè per evitar possibles contagis, ara volen inventar una escola que no és escola. Una no-escola que els ensenyi a separar-se dels companys, a tenir-los por, a evitar-los, a no moure’s d’un espai personal tancat, imaginant un virus que els persegueix des de tots els materials i racons, pel fet d’estar en un territori comú.
Si no redrecem aquestes idees, l’escola que obrirà després de la crisi anirà en direcció contrària a la que vam tancar al març, i els vulnerables de nou seran els nostres infants i la institució escolar, aquest servei essencial d’enorme importància per a la comunitat. Com ho podríem fer? Doncs posant la mirada en el respecte a la infantesa, a la seva realitat i característiques pròpies, fent que les criatures no quedin de nou invisibilitzades. M’imagino una escola per als nens i les nenes i provisionalment protegida dels adults que els acompanyen. Que els deixin a l’entrada, que se’ls prengui la temperatura i es rentin les mans amb gel, i ja està. A fer el que els toca: conversar, jugar, experimentar i aprendre junts. Els que s’han de protegir, si és que cal en aquell moment, són els adults que els recullin a la sortida. En arribar a casa, un bany i la roba a la rentadora podria solucionar en part l’entrada d’un virus amb el que potser hem d’aprendre a conviure.
Catalanders 