Pedra de llamp

La literatura de cordill

El romanços de canya i cordill o romanços de cec, van ser sobretot mitjans de comunicació de masses. El contingut és divers: poden ser relats fantàstics però d’altres expliquen fets històrics o esdeveniments recents, episodis d’una història popular barrejada amb la llegenda o biografies de personatges coneguts. Parlen de fets sensacionals, expliquen contes o transcriuen novel·les, resumeixen obres conegudes, com ara llibres de cavalleries, expliquen malifetes de lladres i bandolers, tenen to de sàtira o són humorades, tracten també de temes religiosos, vides de sants, miracles, novenes, sermons i moralitats, de vegades són pronòstics, o calendaris. També hi havia lloc per a la descripció de costums o per a la denúncia de les condicions de vida de les classes treballadores, per la difusió de les idees i per a la crítica política, ideològica i social. Les cròniques de successos i els afers amorosos hi abunden, i també les històries truculentes. El text era encomanat per un autor especialitzat a un editor i després d’imprimir-lo en fulls o plecs solts de poc preu, el venia a llibreters i aquests als cantaires i recitadors populars, que directament el propagaven i el venien (no havien de ser cecs en realitat). 

«Mireu! La nit s’ha trencat, la violenta flamarada agonitza en un estrepitós rugit. L’heu vista? És una mossegada famolenca que cau fugaç sobre la terra. És la destral de foc del cel, és el dit mortífer dels déus. La revelació desfermada. El llamp ens ha retornat al nostre estat d’infants, quan tot ens sorprenia. Quan ens ha cegat, la seva llum ens recorda, que solament som com tota la resta, nascuts i morts del territori. Heu sentit por? Fascinació? És difícil separar una de l’altre. En el llamp hi ha un temor amb arrels que beuen d’aigües profundes. El mateix temor que sentien els nostres avantpassats arcaics, quan ni tan sols sabien parlar o utilitzar eines. Quan la realitat s’esquinça i el foc baixa del cel esgargamellant-se, rau un sangonós atzar en les seves paraules flamejants: “Avui t’has salvat de mi, demà potser no.” La destral del cel, no és cap pedra màgica, ni cap llamp, però recorda, la pedra és el llamp, i que protegirà als teus. Guarda-la bé, no hi ha ningú més afortunat al poble. En els racons més foscos de les teves entranyes, batega ferotge el crit de la verdadera naturalesa de la realitat, despullada de paraules banals i decoracions supèrflues. Honesta i contradictòria com el fil d’una destral: “Recorda, res té sentit, tot té sentit, tot és possible. Sóc la veu del foc”. Posseeixes el secret del foc del cel.»

Pedra de Llamp: El culte a la d’astral del cel
Llegendàrium / www.llegendesdecatalunya.cat


«Pedres ceràunies (llamp en grec), era el nom utilitzat pels científics del Renaixement fins al segle XVIII per a designar les destrals de pedra polida prehistòriques, popularment conegudes com a pedres de llamp, que hom considerava que eren les puntes dels llamps, que queien del cel. Segons la creença, molt estesa per Catalunya, Europa, i d’altres zones del món, les puntes dels llamps eren pedres que, en caure del cel, s’enfonsaven a terra. Amb el temps, sortien a la superfície i eren cobejades com a protecció contra les tempestes elèctriques, ja que “els llamps mai cauen dues vegades al mateix lloc”. Aquestes pedres es guardaven a les cases, sobretot vora les llars de foc o sota la teulada per a protegir les cases dels llamps. Per a protegir el bestiar, els pastors empraven les pedres de llamp com a batall en l’esquella del cap del ramat. Les “pedres de llamp” són un material ben conegut dels etnògrafs, especialment a Casa Nostra. La creença popular diu que quan cau un llamp i s’enfonsa a la terra una profunditat determinada deixa un rastre; és a dir, que el llamp es materialitza en ell.»

Pedra de llamp
Viquipèdia