Canviar dràsticament la nostra manera de fer gairebé tot el que fem. Coses que mai tornaran a ser com abans. Allunyament social. Slow, flow… En un recent informe (pdf), els investigadors de l’Imperial College de Londres de Regne Unit (està constantment entre les deu universitats més prestigioses del món en les classificacions internacionals) van proposar una forma d’actuació: imposar mesures d’allunyament social més extremes cada vegada que els ingressos en les unitats de vigilància intensiva (UCI) comencen a augmentar, i suavitzar-les en reduir-se la quantitat de les persones ingressades. Fins i tot en l’escenari menys restrictiu de l’Imperial College, hauríem de romandre tancats més de la meitat del temps. Això no és una alteració temporal. Es tracta de l’inici d’una forma de vida completament diferent. Com viurem en una pandèmia permanent segons MIT?
Referències a la guerra
Amb les referències a la guerra s’obre el camí a un reforç de les posicions autoritàries,
Josep Ramoneda
La història demostra que se sap quan comencen les restriccions de llibertats però no quan acaben. Existeix el risc que l’evident impacte econòmic sigui utilitzat com a pretext per a una retallada de llibertats i garanties. Existeix el risc que la por, que ha servit per a forçar que la gent es confini acríticament, continuï viu i comporti l’acceptació de coses que normalment no s’haguessin acceptat. L’epidemiòleg Oriol Mitjà proposa un DNI víric i un sistema de geolocalització a través del telèfon. Però què és això? Això en la meva cultura es diu totalitarisme. Tant Hannah Arendt com Milan Kundera ens deien que una societat totalitària és aquella en què no hi ha espai per al privat. Aquesta és la manera d’afrontar una crisi sanitària?
–Josep Ramoneda, entrevistado por Neus Tomás para www.eldiario.es
Contra l’optimisme
Llegeixo i sento a analistes que semblen confiats que el coronavirus transformarà la societat, generarà un món pospandèmic més lluminós i just que l’anterior, canviarà les prioritats de la política i les doctrines de l’economia. Jo crec que s’equivoquen. Els danys econòmics acabaran assumits per les classes baixes i mitjanes, la ciència tornarà a no importar-li a ningú i la desigualtat intolerable continuarà creixent en uns sistemes econòmics que ja estaven al límit de la maldat psicopàtica. L’opinió pública és extremadament fugaç i llancívola. La ciència i la medicina a la qual tant elogiem ara tornaran a sofrir retallades i privatitzacions, perquè les prioritats tornaran a ser unes altres, algunes justificables i altres inconfessables. Les tres grans pandèmies de grip del segle XX van matar a un munt de gent, però no van canviar el món ni la doctrina econòmica. El coronavirus tampoc ho farà. Sincerament, no sé a què ve tant d’optimisme sociològic.
–Javier Sampedro, 3/Abril/2020, El País
Posem-nos a l’aguait
Per Gonzalo Boye, 3/Abril/2020, El Nacional
En el terreny econòmic, encara que ja ens en podem fer una idea, ens trobarem amb una situació desastrosa, una autèntica devastació com poques vegades abans s’ha viscut, i amb uns canvis de paradigma que obligaran que tots ens reinventem i assumim que els primers anys seran d’un autèntic procés de reconstrucció. El que hi havia ja no hi serà i, en canvi, tindrem un augment significatiu de la pobresa, un empobriment general i prolongat en el temps, que implicarà uns canvis de paradigma als quals com més aviat ens adaptem, abans sabrem sortir a la superfície. La crisi no només serà econòmica, sinó també de sistema i, per tant, ens hauríem de plantejar seriosament com abordar-la i sobre quins criteris, sectors i necessitats productives fer-ho. La tantes vegades lloada globalització ha col·lapsat, almenys en la forma i direcció en què l’enteníem fins ara —model nord-americà de globalització— i, per tant, moltes de les activitats que d’ella depenien o que a través d’ella generaven ingents beneficis hauran desaparegut i això ens obliga a pensar, pensar i repensar com ho hem de fer, com a societat, per superar una prova per a la qual, sens dubte, no estàvem preparats. No només canviarà l’economia, també ho faran els usos i costums. La crisi sanitària està instal·lant una mena de suspicàcia general envers els altres, la qual cosa, no hi ha cap mena de dubte, canviarà la nostra manera d’interrelacionar-nos i la forma en què abordarem, entre altres coses, fins i tot el nostre oci.
Crear a partir de recuperar la natura
Alberto Kalach és un arquitecte que ha traspassat les fronteres de Mèxic amb propostes orgàniques que han donat de que parlar en l’escena arquitectònica internacional. S’ha caracteritzat pel seu sentit de responsabilitat social i això es reflecteix en cadascuna de les seves obres que transcendeixen pel seu profund respecte cap a l’entorn que els envolta. La polarització i la desigualtat, el clima, els recursos naturals i materials, i cada detall de la geografia local, incloses les seves problemàtiques socials, són part del procés creatiu d’Alberto Kalach; tot amb una perspectiva ecològica que privilegia a la vegetació.
En 2015, Kalach va iniciar un projecte per a crear 74 cabanyes ecològiques de 140 metres quadrats en Port Amagat, Oaxaca. Un refugi on l’entorn natural és el més important i la connexió amb ell, permanent i real. Construïdes íntegrament de fusta amb espais oberts i un sostre que provoca que les estructures s’insereixin orgànicament.
Casitas by The Sea –www.facebook.com/casitasbythesea/
Causalitat de la pandèmia, qualitat de la catàstrofe
El principal perill que enfrontem és considerar al nou coronavirus com un fenomen aïllat, sense història, sense context social, econòmic, cultural.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’Organització Mundial de Sanitat Animal (OIE) i l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura, més coneguda com a FAO per les seves sigles en anglès, van assenyalar l’increment de la demanda de proteïna animal i la intensificació de la seva producció industrial com a principals causes de l’aparició i propagació de noves malalties zoonòtiques desconegudes, és a dir, de noves patologies transmeses per animals als éssers humans. L’anomenada “revolució ramadera”, és a dir, la imposició del model industrial de la ramaderia intensiva lligat a les macrogranjas, estava generant un increment global de les infeccions resistents als antibiòtics, així com arruïnant als petits grangers locals i promovent el creixement de les malalties transmeses a través dels aliments d’origen animal. Malgrat les dades i els crits d’atenció, res s’ha fet per a frenar el desenvolupament de la ramaderia industrial intensiva. En l’actualitat Xina i Austràlia concentren el major número de macrogranges del món. Només la Mudanjiang City Mega Farm, una macrogranja situada en el nord-est de la Xina que alberga a cent mil vaques la carn i la llet de les quals es destinen al mercat rus, és cinquanta vegades més gran que la major granja de boví de la Unió Europea. El biòleg Robert G. Wallace va publicar en 2016 un llibre important per a traçar la connexió entre les pautes de la producció agropecuària capitalista i l’etiologia de les epidèmies que s’han deslligat en les últimes dècades: Big Farms Make Big Flu (Les macrogranjas produeixen macrogripe). Fa uns dies, Wallace va concedir una entrevista a la revista alemanya Marx21 en la qual emfatitza una idea clau: focalitzar l’acció contra el COVID-19 en el desplegament de mesures d’emergència que no combatin les causes estructurals de la pandèmia constitueix un error de conseqüències dramàtiques. El principal perill que enfrontem és considerar al nou coronavirus com un fenomen aïllat. Frédéric Neyrat va publicar en 2008 el llibre Biopolitique donis catastrophes (Biopolítica de les catàstrofes), un terme amb el qual defineix una manera de gestió del risc que no posa mai en qüestió les seves causes econòmiques i antropològiques, precisament la modalitat de comportament dels governs, les elits i una part significativa de les poblacions mundials en relació amb l’actual pandèmia. En la proposta analítica del filòsof francès, les catàstrofes impliquen una interrupció desastrosa que desborda el suposat curs normal de l’existència. Malgrat el seu aparent caràcter d’esdeveniment, constitueixen processos en marxa que manifesten, aquí i ara, els efectes d’alguna cosa ja en curs. Com assenyala el propi Neyrat, una catàstrofe sempre surt d’alguna part, ha estat preparada, té una història.
> Per Ángel Luis Lara, 23/Març/ 2020, > www.eldiario.es
Una altra forma
El catedràtic de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona i vicepresident de la Fundació Atapuerca, Eudald Carbonell, assegura que “el coronavirus covid-19 és l’últim avís i, si no prenen decisions, tindrem el col·lapse de l’espècie. Aquesta no és només una crisi sanitària, és una crisi social i universal, és el col·lapse del sistema per no haver afrontat canvis estructurals quan fa uns anys vam tenir ja els primers advertiments”. Carbonell ha recordat que en el 2008 va acabar el seu llibre La consciència que crema amb aquestes paraules: “Penso, de debò, que la pròxima gran revolució ja no serà cientificotècnica. La pròxima revolució serà el desenvolupament de la consciència crítica d’espècie”.
Estratègies de RIS3
ESTRATÈGIES PER A l’ESPECIALITZACIÓ INTEL·LIGENT (RIS3)
El Consell de la Unió Europea va aprovar formalment el desembre de 2013 les noves normes i la legislació que regiran les estratègies de recerca i innovació nacionals i regionals per a l’especialització intel·ligent (estratègies de RIS3). Ccnsisteixen en agendes integrades de transformació econòmica que s’ocupen de cinc assumptes importants pdr als territoris:
-
- El suport a les inversions en les prioritats, reptes i necessitats clau del municipi, per al desenvolupament basat en el coneixement.
- Aprofitar els punts forts, les avantatges competitives i el potencial d’excel·lència de cada territori / regió.
- Recolzar la innovació tecnològica, així com la basada en la pràctica, i estimular la inversió del sector privat.
- Involucrar per complet als participants i fomentar la innovació i l’experimentació.
- Incloure sistemes sòlids de supervisió i avaluació.
En un món en ple canvi volem que Les Planes d’Hostoles segueixi les passes de les comunitats més pròsperes europees, i es converteixi en una economia intel·ligent, sostenible i integradora, amb l’objectiu d’aconseguir alts nivells d’ocupació, una bona productivitat i cohesió social.
La Tercera Revolució Industrial
Estem experimentant una transformació històrica en la forma en què generem i distribuïm l’energia.
Les noves tecnologies d’Internet, unides a la realitat de les energies renovables, estan creant una nova xarxa de subministrament elèctric que s’emmagatzema i distribueix de manera individual. En un termini no gaire llarg de temps, milions de persones estaran en condicions generar la seva pròpia energia verda a casa, en l’oficina i a la fàbrica, i podran compartir-la de la mateixa manera que ara creen la seva pròpia informació i la pugen a Internet. En pocs anys, milions d’edificis i fins i tot de ciutats seran autosuficients energèticament i marcaran la fi de la nostra aliança amb els combustibles fòssils. Aquesta Internet de l’Energia canviarà la nostra manera de treballar i de conviure, fomentant la creació de mercats i d’unions polítiques que propiciaran grans oportunitats d’expansió comercial per els municipis. Al propi temps, significarà la fi de les guerres pels recursos energètics i l’inici d’una nova era de veritable cooperació on el temps serà el valor d’intercanvi per si mateix, tractat com una mercaderia.
> Vía www.casadellibro.com / Jeremy Rifkin
