Una escola contra l’escola?

Tot ens va agafar tan de sobte que vam acceptar les mesures i després ens vam anar adonant que els dies anaven passant i que els nens i les nenes quedaven enormement condicionats per les restriccions que els havíem imposat, Carlos González, pediatra.
Carlos González
Carlos González

Les decisions que han portat a tenir-los tancats a casa tants dies ja estan fetes. Res pitjor que un ja està fet, deien els avis. Però es veu que encara no n’hi ha prou: correm el risc que es torni a decidir sobre la vida dels infants pensant només en els adults. Perquè per evitar possibles contagis, ara volen inventar una escola que no és escola. Una no-escola que els ensenyi a separar-se dels companys, a tenir-los por, a evitar-los, a no moure’s d’un espai personal tancat, imaginant un virus que els persegueix des de tots els materials i racons, pel fet d’estar en un territori comú.

Si no redrecem aquestes idees, l’escola que obrirà després de la crisi anirà en direcció contrària a la que vam tancar al març, i els vulnerables de nou seran els nostres infants i la institució escolar, aquest servei essencial d’enorme importància per a la comunitat. Com ho podríem fer? Doncs posant la mirada en el respecte a la infantesa, a la seva realitat i característiques pròpies, fent que les criatures no quedin de nou invisibilitzades. M’imagino una escola per als nens i les nenes i provisionalment protegida dels adults que els acompanyen. Que els deixin a l’entrada, que se’ls prengui la temperatura i es rentin les mans amb gel, i ja està. A fer el que els toca: conversar, jugar, experimentar i aprendre junts. Els que s’han de protegir, si és que cal en aquell moment, són els adults que els recullin a la sortida. En arribar a casa, un bany i la roba a la rentadora podria solucionar en part l’entrada d’un virus amb el que potser hem d’aprendre a conviure.

Canvis socials i polítics

Considerat una de les ments més importants del moment, Byung-Chul Han té por que la pandèmia sigui una arma política perquè s’imposin règims de vigilància i quarantenes biopolíticas, pèrdua de llibertat, fi del bon viure o una falta d’humanitat generada per la histèria i la por col·lectiva.
Byung-Chul Han
Byung-Chul Han

El coronavirus està mostrant que la vulnerabilitat o mortalitat humanes no són democràtiques, sinó que depenen de l’estatus social. La mort no és democràtica. La Covid-19 no ha canviat res sobre aquest tema. Amb la pandèmia ens dirigim cap a un règim de vigilància biopolítica. No sols les nostres comunicacions, sinó fins i tot el nostre cos, el nostre estat de salut es converteixen en objectes de vigilància digital. El xoc pandèmic farà que la biopolítica digital es consolidi a nivell mundial, que amb el seu control i el seu sistema de vigilància s’apoderi del nostre cos, donarà lloc a una societat disciplinària biopolítica en la qual també es monitorarà constantment el nostre estat de salut. El virus és un mirall, mostra en quina societat vivim. I vivim en una societat de supervivència que es basa en última instància en la por a la mort. Ara sobreviure es convertirà en una cosa absoluta, com si estiguéssim en un estat de guerra permanent. Totes les forces vitals s’empraran per a prolongar la vida. En una societat de la supervivència es perd tot sentit de la bona vida. El plaer també se sacrificarà al propòsit més elevat de la pròpia salut.

 

La gestió dels boscos

Mesura clau antiincendis + Experts apunten a la importància de l’equilibri entre autoprotecció i gestió del territori+ Que tinguin oportunitats de futur».
Anna Sanitjas
Anna Sanitjas

Girona és una de les demarcacions més boscoses de Catalunya, amb un 72,4% de superfície forestal. Durant els darrers segles, el sector forestal ha estat un dels principals motors del món rural. Abans de la pandèmia es deia que bosc havia deixat de ser rendible, i que la crisi del mercat de la fusta l’havia afectat de manera directa. Al mateix temps, els boscos gironins, i més concretament els de la Garrotxa i el Ripollès, són uns dels més vulnerables als efectes del canvi climàtic. Les alzines, els roures, el pi roig i el faig són les espècies més debilitades.

«La gestió forestal és l’eina clau per adaptar els boscos al canvi climàtic, reduir el risc d’incendi forestal i conservar la biodiversitat…», diu l’Anna Sanitjas, degana del Col·legi d’Enginyers de Forests de Catalunya i, a continuació, afegeix: «una gestió integral de tot el territori que vagi molt lligada a la gestió agrícola i ramadera». Sosté que al viure en un país mediterrani hem d’assumir que d’incendis en tindrem, però que podem treballar perquè no siguin massa grans i no posin en perill la vida de les persones». En aquest cas, la feina la fa la Diputació de Girona i coordinada amb el Departament d’Interior, la Generalitat i consells comarcals per tal que els municipis tinguin franges de protecció contra incendis.

Pel que fa a la gestió dels boscos i a l’adaptació d’aquests al canvi climàtic, els experts parlen de la «gestió forestal sostenible», que vetlla per aconseguir uns boscos més sans i més resistents a les pertorbacions. En aquest sentit, Sanitjas explica que ha d’existir un equilibri entre les zones de bosc jove i la de bosc vell, essent aquest últim el més resilient als efectes del canvi climàtic. A més, remarca la importància de reduir la quantitat d’arbres dels boscos amb molts arbres, ja que a major nombre hi ha més competència de recursos, i cada cop hi ha menys aigua. Actualment, un 57% del territori gironí està poblat per boscos densos.

Per altra banda, la lluita contra els incendis i per la seva prevenció també implica dotar el bosc d’infraestructures per fer més eficient l’extinció en cas de foc. Els Agents Rurals insisteixen que cal actuar a les zones on el risc d’incendis és crític o en zones estratègiques on poder atacar l’incendi, i habilitar els boscos i camps de conreu amb camins i punts d’aigua. Si la gent gestiona i treballa en aquests boscos i camps, aquests camins seran clars i estaran en bon estat i, en cas d’incendi, hi podran actuar i arribar fàcilment els bombers.

«No podem viure d’esquena al territori, necessitem paisatges vius, paisatges gestionats per la gent que viu i treballa al territori», sosté Josep Alberich, tècnic de l’Associació de Gestors Forestals de les Gavarres.

Hi ha dues maneres de gestionar un bosc per a prevenir incendis o disminuir la quantitat de combustible potencial. La més clàssica consisteix en els aprofitaments forestals, que bàsicament serveixen per a reduir la quantitat de massa forestal, i que rep subvencions públiques. Un altre tipus de gestió va dirigida de manera específica a la prevenció d’incendis; en aquest cas, el prioritari és que el bosc pugui resistir el pas de l’incendi o que pugui ajudar als bombers en el moment de la seva actuació. Els experts destaquen que en aquesta mena d’actuació, encara molt minoritària i molt més específica, queda molt camí per recórrer. Són els denominats perímetres de protecció forestal, claus per a poder confinar un incendi en un determinat perímetre.


> forestal.cat
> observatoribiomassa.forestal.cat 
> cpf.gencat.cat
> sfadf.org/adfs-de-catalunya
> Future forest
> Projecte de Llei de Canvi Climàtic

 

No tindrem una altra pandèmia com aquesta

Cada època té les seves crisis, i aquesta és la nostra.
Juan Luis Arsuaga
Juan Luis Arsuaga

Juan Luis Arsuaga, paleoantropòleg codirector dels jaciments de la serra d’Atapuerca (Burgos / Espanya), sostè que cal analitzar la situació present, sense perdre la perspectiva. Defensa que l’actual pandèmia del coronavirus és un mal del nostre temps, i que no quedarà una altra que adaptar-lo a la nostra forma de vida per a seguir endavant. És normal que ens sentim tan sorpresos: el que ha ocorregut, és que s’ha accelerat la transició cap a una societat digital. Si és cert que el futur ens oferirà una societat digital, perquè hem tingut un tastet.

Aquesta pandèmia havia d’arribar. Està relacionat amb els canvis en la societat i l’economia. Cada vegada, la població humana mundial es concentra en majors aglomeracions, on la transmissió és més fàcil. La major part de la població viu en grans conurbacions, i aquí no hi ha tallafocs. Tu pots impedir la mobilitat entre ciutats, però no dins d’una mateixa població, tret que confins a la gent a la seva casa, una mesura molt dràstica i necessàriament temporal. I al mateix temps, vivim en un planeta que està interconnectat. Tot això crea les condicions que afavoreixen aquest tipus de pandèmies de malalties víriques. Aquest virus no es pot entendre fora del context històric en el qual estem. És un virus molt del segle XXI, amb el que en aquest segle tindrem problemes que no teníem en el XX. És com el virus informàtic, que és inherent a la informàtica. Quan es produeixen canvis en la societat, apareixen problemes nous. Aquesta crisi ha perjudicat molt a Hollywood, però no a Netflix. I és que potser, anàvem cap a Netflix, i aquesta crisi el que ha fet ha estat anticipar-nos el futur. Al marge de la tragèdia, potser això ens ha servit com a reflexió per a saber cap a on anem. Un bany de realitat.

Pandèmies com la d’aquest coronavirus seran recurrents? Juan Luis Arsuaga creu que no hi haurà més pandèmies “com aquesta”. Hi haurà noves pandèmies perquè inevitablement, els virus caminen per aquí i muten. Però quan hi hagi una alerta per virus, farem el mateix que fem quan salten les alarmes per contaminació, terratrèmol o gota freda… Actuarem. La vida està plena de problemes. I no és mala cosa, els morts no tenen cap. Està bé tenir problemes, vol dir que estem vius. Problemes hi ha hagut sempre. Abans teníem uns altres: hi havia verola, pobresa extrema, analfabetisme… Què farem amb els nous problemes? L’any 2050 hi haurà altres problemes… Cada virus té el seu perill. Tenim el VIH, que forma part de la nostra vida i va obligar a canviar hàbits. Les societats són organismes vius que van aprenent. Res és igual que abans. Antany, les malalties de transmissió sexual eren la sífilis i unes altres d’origen bacterià que es combatien amb antibiòtics. Després van passar a ser víriques. Aquesta crisi del coronavirus no té precedents, clar, perquè és la nostra.

Tots ens contagiarem?

Aquesta malaltia es propaga com un incendi, i el que un fa no canvia massa. Tots es contagiaran el virus. Tots en el món al final. Fins que hi hagi una vacuna.
Un cartell amb la recomanació de mantenir la distància social per a evitar els contagis. (News Agency/ Fredrik Sandberg Reuters)
Un cartell amb la recomanació de mantenir la distància social per a evitar els contagis. (News Agency/ Fredrik Sandberg via Reuters)

L’expert Johan Giesecke, màxim epidemiòleg suec, un dels més destacats del món  és arquitecte de l’estratègia de Suècia. El país nòrdic ha pres una sèrie de mesures davant la pandèmia causada per la Covid-19 bastant diferents a les de la resta dels països. A Suècia regeix el que les seves autoritats van definir com un “confinament suau”, basat, fonamentalment, en la confiança que existeix entre la població i entre aquesta i el Govern i les seves institucions. Per això, les restriccions són limitades: es troben prohibides només les reunions de més de 50 persones, i encara que les universitats estan tancades, no ho estan els jardins d’infants ni les escoles dels nens. Tampoc estan tancats els restaurants ni els bars, encara que només s’admeten persones assegudes en les taules, que han d’estar a almenys dos metres de distància. Igual que les fronteres, les perruqueries, els cinemes, els teatres, els gimnasos i els parcs romanen oberts. Quan sembla que la corba de la pandèmia s’ha estabilitzat en la majoria dels països i el debat s’ha enfocat en les estratègies de reobertura, el model defensat per Giesecke ha tornat al centre de les discussions.

Fins ara, el resultat de la quarantena suau a Suècia ha estat -d’acord amb les xifres de la Universitat Johns Hopkins- d’una mica més de 3.000 morts per a una població de 10,2 milions d’habitants, la qual cosa llança una taxa de mortalitat de 30 persones cada 100.000. És ostensiblement major a la de Noruega (4) i Dinamarca (9), però està molt per sota de països com el Regne Unit (45), Espanya (55) o Bèlgica (74), que van decretar confinaments estrictes. Amb tot, explica amb calma Giesecke durant una entrevista amb Infobae, la comparació dels resultats de cadascuna de les estratègies recentment podrà fer-se d’aquí a un any.

No hi ha evidència científica per a la majoria de les restriccions que estan prenent els països. Hi ha algunes coses que sí que sabem científicament, com que rentar-se les mans és bo. Ho sabem des de fa 150 anys. També sabem que hem de mantenir certa distància social, és a dir, no acostar-nos massa a altres persones. Però la resta? Ningú sap si tancar les escoles tindrà algun efecte. El mateix amb el tancament de fronteres, o amb no permetre que la gent estigui a l’aire lliure. Molts països li han dit a la població que es quedi als seus apartaments. És estrany, perquè és agradable estar fora i un hauria de fer-ho. La infecció es propaga molt poc estant a l’aire lliure. De fet, el risc és molt de menor.

El virus està tractant d’infectar a la població, això és el que el virus vol fer. Si la suficient quantitat de gent està immunitzada al voltant d’algú amb el virus, llavors el virus no pot infectar. Aquesta és una manera d’explicar la immunitat de ramat. Però diguem que el 70% d’una població va tenir el virus, i que està immunitzada d’alguna manera, això significa que encara hi ha un 30% que podria contagiar-se. És a dir, que no es pot tornar completament a la normalitat fins i tot havent aconseguit la immunitat de ramat. Cal sostenir les restriccions per algun temps després d’això.

La conversa que hem de tenir

130È PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA. (2016-2018)
Carles Puigdemont
Carles Puigdemont

«A la sortida de la pandèmia no ens espera el món d’abans. No hi haurà el món que vam deixar, precipitadament, a mitjans de març. No reprendrem la mateixa feina que vam deixar inacabada quan vam haver de confinar-nos. Al marge del combat mèdic i científic contra la Covid-19, la humanitat s’enfronta a un canvi d’era inevitable. Ho fa, a més, de manera sobtada i dolorosa. La ruptura amb el segle XX ja és definitiva, i com més aviat realitzem aquest fet i passem a l’acció, més ràpid serà el progrés i el benefici que n’obtindrem. Catalunya és una nació colpida d’una manera especial, primer perquè l’impacte del virus és major que en altres zones del planeta, i segon perquè, a causa de les característiques de la seva economia, l’impacte econòmic és colossal. Catalunya ha de pensar en clau de modernitat, d’innovació i d’obertura. Ha de mobilitzar talent i recursos, actuar amb agilitat i sobretot amb llibertat, i imaginar aquest futur a què ens convida la crisi que travessem.  La conversa que hem de tenir ha d’inscriure’s en les converses globals que els països més avançats ja estan emprenent; saber com ens afectaran les conseqüències de l’actual crisi en la nostra manera de viure, en els nostres drets i llibertats, i en els sectors que són ara mateix els fonaments del nostre model econòmic. Hem de debatre i decidir quin model de sobirania energètica, alimentària, sanitària volem tenir; quin model de comerç, de turisme, de mobilitat; quin urbanisme s’escau a una societat que es mourà de manera diferent, que treballarà d’una manera diferent, que consumirà d’una manera diferent i que s’entretindrà d’una manera diferent», President Carles Puigdemont.


> Carles Puigdemont: Viu exiliat a Bèlgica des de finals d’octubre del 2017.

Població Catalunya

Captura de pantalla 2020-05-10 a las 0.26.15L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) ha habilitat un nou visor de la població de Catalunya per municipis i per àrees sanitàries. Per fer la informació més visual, s’ha distingit entre els municipis de més de 5.000 habitants (en blau) -que són els que han de complir amb diverses franges horàries per ordenar les mesures de desconfinament- i els de menys de 5.000 (en groc), que no tenen franges horàries.  Es visualitza la desigual concentració de la població al territori, segons dades del padró continu de l’Institut d’Estadística de Catalunya corresponents a 2019. Així, els 211 municipis de més de 5.000 habitants sumen només el 22,3% del total però aglutinen el 89,9% de la població (6.900.100 habitants). En canvi, els 736 municipis de menys de 5.000 habitants representen el 77,7% del total però aporten el 10,1% de la població (775.205 habitants).

Moviments insignificants

Walter Benjamin
Walter Benjamin

Aquests dies, elogiem i refutem el valor d’una experiència renovadora. Experimentar i reconèixer en ella, fragments de la nostra pròpia vida. En un moment com l’actual en què les nostres societats han de trobar un punt de suport per a girar sobre si mateixes i transformar-se, gestos d’humanitat que es multipliquen, de la mà d’innovacions tecnològiques que estimulen novetats, desafiaments, codis i significats. Walter Benjamin  sostenia que el genoma d’una civilització es construeix no sols amb les corbes més altes del seu pensament sinó també amb els seus moviments en aparença més insignificants.

Imatge electrofotònica

Som l’univers. Som hologramàtics: cada part conté la informació del tot.
Ana María Oliva,
Ana María Oliva,

La cèl·lula més vella del meu cos, té cinc anys. A aquestes velocitats el nostre cos es transforma. La matèria que flueix i que passarà a ser part de nosaltres, mentre una altra, que ara ho és, tornarà a ser part d’aquest cosmos, en aquest racó de l’eternitat que compartim. Per l’Ana Maria la nostra ànima és eterna. Destaca la idea que cada pensament ens canvia el “biocamp electromagnètic”.

Les recerques de Konstantin Korotkov confirmen el “biocamp” com un objecte psicofísic visible gràcies a la imatge electrofotònica. El treball de l’Ana Maria Oliva, enginyera biomèdica i terapeuta, se centra en aquesta frontera de la ciència, que li ha ensenyat a autoregular-se modulant pensaments i actituds.

Opina que les malalties, són intents de l’organisme per a depurar conflictes i visions nocives del món i de nosaltres mateixos. I que el més saludable és saber que som aquí per a aportar alguna cosa bona. Som llum? «La matèria implica energia, mesurable: freqüències d’ona, unes invisibles i altres visibles. És a dir, llum, i podríem veure-la si ens entrenéssim». L’aura? «Sí, es un camp bioeletromagètic. Ho generen els intercanvis elèctrics dels nostres àtoms i cèl·lules. Desprenem biofotons».

La importància de les paraules i sobre com aquestes poden arribar a canviar el nostre caràcter i que de la mateixa manera, ens afecten les persones que ens acompanyen, una cançó, un color, les informacions que llegim en els mitjans, el que mengem… Tot modifica el nostre biocamp. I per sobre de tot, el que pensem. El que pensem marca la nostra biologia i per això, és important guiar els nostres pensaments. Opina que el nostre sistema de creences ens construeix i que és fonamental relativitzar-lo. És de l’opinió que darrere del sofriment hi ha una creença equivocada: estem ensenyats al fet que si algú sofreix, hem de sofrir amb ell i d’aquesta manera, el que aconseguim és duplicar el sofriment; quan el que en realitat necessita el que sofreix, és algú sencer i serè al seu costat.

Volem un relat

El filòsof intenta donar respostes a com s’ha articulat històricament l’experiència del sofriment humà.
Javier Moscoso
Javier Moscoso

Javier Moscoso ens convida a revisar la promesa d’atorgar la felicitat més gran al nombre més gran possible de persones: s’ha ensorrat. La situació que vivim produeix desconfiança, frustració, desassossec en la ciutadania i escepticisme en la classe política i en les institucions. Una voluntat de significació està darrere del que som. Quan les tribulacions són comunitàries, les persones busquem formes cooperatives de pal·liar-les perquè trobem consol en la companyia mútua i en el treball conjunt. Volem trobar un sentit a tota aquesta incertesa, saber per què. Volem un relat.

Javier Moscoso, és doctor en Filosofia i historiador de les passions humanes: intenta donar respostes a com s’ha articulat històricament l’experiència del sofriment humà, indagant en les modalitats retòriques i persuasives que han permès comprendre-ho des del punt de vista cultural.