Pensament catedral

_{Una de les grans lliçons de 2020, segons el filòsof autralià Roman Krznaric}

Roman Krznaric.
Cortesía de KATE RAWORTH

En el seu llibre The Good Ancestor (El bon avantpassat), Krznaric, qui va ensenyar sociologia i política en la Universitat de Cambridge, denúncia que vivim en “l’era de la tirania de l’ara”, que té un “curtterminisme frenètic” en l’arrel de les crisis que estem enfrontant.
No obstant creu que comptem amb “talents exclusivament humans” per a contrarestar-ho. Parla del “pensament catedral”, del que denomina com a “rebels del temps” (persones que es dediquen al pensament a llarg termini i a la justícia intergeneracional) i de moviments inspiradors a tot el món, com el “disseny futur” al Japó.

Una de les raons per les quals el curtterminisme és un gran problema ara és perquè ens hem adonat que en el segle XXI tenim molts desafiaments a llarg termini: està el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat; les noves tecnologies com la intel·ligència artificial i el bioterrorisme, per exemple.

Hi ha molts temes que requereixen pensar a llarg termini i la pandèmia és un d’ells. La planificació a llarg termini importa ara més que mai. El pensament catedral és la capacitat de concebre i planificar projectes amb un horitzó molt ampli, tal vegada dècades o segles per davant i, per descomptat, es basa en la idea de les catedrals medievals. A Europa, la gent començava a construir-les i sabia que no les veurien acabades en el transcurs de les seves vides.

Un exemple molt específic: l’accident nuclear al Japó després del terratrèmol i tsunami de 2011. La planta de Fukushima es va esfondrar i va provocar un desastre, però va haver-hi una altra planta anomenada Onagawa que va ser colpejada pel tsunami d’una manera fins i tot més forta, però va sobreviure perquè l’enginyer que la va dissenyar la va construir uns 30 metres més alta del que realment es necessitava. Ell sabia que podria arribar un tsunami, encara que en aquest moment potser no hi havia una possibilitat molt elevada. Aquest és un pensament a llarg termini, és el tipus de pensament que necessitem. Algunes ciutats europees, com Amsterdam, estan planejant no tenir automòbils que funcionin amb combustibles fòssils als seus carrers després de 2030. Volen una economia 100% circular a partir de 2050.

Hi ha projectes increïbles a tot el món. Per exemple, a Escòcia, l’artista Katie Paterson ha dissenyat un projecte d’art anomenat Future Library, en el qual cada any, per 100 anys, un autor famós dóna un llibre que romandrà sense ser llegit fins a l’any 2114. Aquest any, els 100 llibres s’imprimiran en paper fet de 1000 arbres plantats en un bosc als afores d’Oslo. És com un regal per al futur. També està la volta mundial de llavors en el cercle polar àrtic, que busca guardar milions de llavors dins d’un búnquer de roca indestructible, dissenyat perquè duri 1.000 anys. L’objectiu és preservar la biodiversitat de plantes del planeta.

Krznaric creu que hem colonitzat el futur; que la humanitat, particularment als països rics, tracta el futur com un lloc d’avançada colonial llunyà on podem llançar desfets lliurement (i causar) mal ecològic i risc tecnològic com si no hi hagués ningú allí. La covid-19 té molt a veure amb l’immediat, amb el present, amb una família que ha perdut a un ser estimat o un govern bregant amb la desocupació massiva. És un moment per a mirar cap endarrere i veure si vam aprendre alguna cosa sobre la importància de pensar a llarg termini.

Vía Margarita Rodriguez / BBC Mundo

Rurals i urbans

La pandèmia ens ha demostrat, per un costat, la importància de l’autoabastament alimentari i, per l’altre, els beneficis de viure més esponjats i en entorns naturals. Ambdós factors, junt amb les noves tecnologies, haurien d’ajudar a frenar el despoblament rural que patim.

Per Salvador Vergés i Tejero
@salvaverges

El 90% de Catalunya està ocupat per tan sols un 10% de la població. Cal revertir aquesta excessiva descompensació demogràfica. Per què? Doncs perquè només habitant el territori podrem cuidar-lo adequadament i obtenir-ne així els seus fruits: aliments, matèries primeres, aigua, energia, paisatge, cultura. Elements que, explotats sosteniblement, ens aporten riquesa i benestar. A tots, a rurals i a urbans.

Imatges: @salvaverges & @jsaragossa

I com fixem la gent al territori? Al voltant de la força del treball com a element aglutinador i garant per als altres col·lectius (joves estudiants, persones grans). I l’emprenedoria agroalimentària, que aflora arreu, n’és un factor clau. El sector agrari orientat tan sols a produir i sotmès a preus de llotges i mercats està tocat de mort; cal que es vinculi a la transformació i comercialització dels seus productes per resultar viable, que participi aigües avall de la xarxa de valor. Però és que al revés també: la indústria transformadora i la distribució comercial necessiten vincular-se aigües amunt per respondre a un mercat què, cada cop més, exigeix proximitat, qualitat i traçabilitat. I aquesta simbiosi empresarial, sovint unió de petit i gros, genera RDi i iniciatives a ajudar.

Al seu torn, la poca indústria escampada pel territori, i especialment aquella de valor afegit, necessita incorporar persones amb talent, a qui costa molt convèncer d’anar a viure fora de les poques grans ciutats. Aquí, un exemple integrador d’èxit és el @CampusGarrotxa. I aquest teixir aliances sinèrgiques entre sector primari i sectors secundari i terciari (tots ells empreses al capdavall) com a potent eina de reequilibri, ha d’anar retroalimentat en paral·lel d’una bona dotació de serveis i infraestructures per part de l’Administració.

La Catalunya rural necessita la ciutat i viceversa; per viure i per sobreviure. Som un sol poble. El territori és dret i deure de tots. Cuidem-lo, poblem-lo, gaudim-lo i, quan escaigui, el sabrem controlar; per, tot seguit, poder-lo cuidar, poblar i gaudir en plenitud.

La crisi de les grans oportunitats

Si sabem aprofitar aquesta crisi per fer un canvi de model econòmic, social i polític, a mitjà termini podríem dir que va ser la crisi de les grans oportunitats.

Joan Canadell

Per Joan Canadell i Bruguera /
President de la Cambra de Barcelona

A diferència de la crisi del 2008, que va suposar grans retallades en despesa i inversions, aquesta crisi va justament en el sentit contrari. Sembla que la política europea camina cap a una sortida keynesiana de la crisi, cosa que des de l’inici vam demanar des de la Cambra que presideixo. A la vegada sembla que la UE ha après del passat i focalitzarà una gran part de les aportacions econòmiques a fer una transformació de model cap a una economia més verda, sostenible, socialment responsable, digital i tecnològica. Just el que cal, just en línia del que les cambres catalanes vam presentar l’octubre del 2019 en un projecte que porta per nom Catalunya 2030-40 i que pretenia transformar el model econòmic català cap a una economia de més valor afegit, més internacionalitzada, més mediambientalment sostenible i socialment responsable.

Ens vam equivocar en una cosa, en el nom. 2040 queda ara molt lluny, i fins i tot el 2030, i cal accelerar gran part d’aquesta transformació a l’horitzó 2025-30 aprofitant que Europa posarà una gran suma de diners (ja s’han anunciat 750.000 milions d’euros) més altres injeccions importants en forma de compra de deute públic. Vet aquí, doncs, la primera de les grans oportunitats que tenim, accelerar al màxim la transformació de la nostra economia aprofitant per anar cap a un model més competitiu i sostenible que ajudi Europa a competir amb els seus grans rivals, que són a hores d’ara Àsia (amb la Xina al capdavant) i l’eix EUA-Commonwealth.

Una altra oportunitat és la reindustrialització. Quan Europa es planteja més industrialització qui en pot sortir beneficiat? Doncs justament les regions que en el passat tenien indústria potent de la que ha anat marxant, en especial el tèxtil i part de la metal·lúrgica. A Catalunya tenim encara moltes empreses en aquests sectors, que s’han especialitzat i han resistit en un mercat molt més competitiu i estan exportant arreu en els seus nínxols de mercat, però quan calgui guanyar quota per atendre més el mercat europeu que demandarà producte made in EU, les empreses catalanes tindran grans oportunitats. Tenir el saber fer, l’expertesa, l’experiència, és bàsic per tornar a industrialitzar, i recordeu que fins fa 20-30 anys Catalunya era una de les regions més potents d’Europa en aquest tipus d’indústria que més tard es va traslladar a l’Àsia.

La tercera gran oportunitat és la de canviar els hàbits i incrementar la qualitat de vida. El fet que durant més de dos mesos molta gent hagi pogut treballar a distància i les empreses hagin funcionat prou bé, obre una gran oportunitat de substituir el salari en base a presència per salari en base a rendiment. Si som capaços d’entendre aquest concepte, molta gent podrà reduir temps morts, desplaçaments (i contaminació), dedicant més estona a gaudir de la vida amb activitats i experiències que generin plaer. Només que un 30% dels treballadors alliberés tres hores a la setmana, implicaria més de 5 milions d’hores setmanals que es podrien dedicar a activitats culturals, esports, a allargar el cap de setmana, a consumir experiències. En definitiva, a generar una nova economia de més valor afegit i km 0, i aspirar a més benestar i felicitat.

La darrera oportunitat que vull mencionar és la d’un canvi en l’àmbit polític. Crec que tots som conscients que el sistema polític ha col·lapsat, s’ha mostrat clarament inútil per preveure la propagació de la pandèmia, quan tots vèiem encuriosits des d’Europa el que passava a la Xina i els nostres líders no van saber actuar a temps. El sistema polític espanyol, a més, ha demostrat que ha sigut el més ineficient, ja que a hores d’ara encara som el país amb més morts per milió d’habitants (font Financial Times, 28/5) i tot fa pensar que les dades reals són pitjors del que s’ha informat. No sabem encara quina dimensió tindrà la crisi política a casa nostra, però és obvi que també hauríem de saber-ne trobar l’oportunitat, que per mi depèn de prendre les decisions des d’aquí i amb els recursos que generem a casa nostra.

Amb aquests quatre exemples d’oportunitat vull il·lustrar que, més enllà de la situació traumàtica i dramàtica en alguns casos, si sabem aprofitar aquesta crisi per fer un canvi de model econòmic, social i polític, a mitjà termini podríem dir que va ser la crisi de les grans oportunitats.

> Via El Punt / Avui

L’alteració dels entorns naturals

Jordi Serra-Cobo

Jordi Serra-Cobo és doctor en biologia, ecoepidemiòleg i investigador de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelona. La seva feina consisteix a observar com les malalties, sobretot les víriques, es troben a la natura, en quins animals i quina dinàmica segueixen. Gran coneixedor dels coronavirus, el 2013 ja alertava de la relació entre la pèrdua de la biodiversitat del planeta i l’extensió de les epidèmies. L’alteració dels entorns naturals per part dels éssers humans ha originat una pèrdua de biodiversitat i una modificació dels hàbits d’alguns animals que alhora ha trencat una cadena que feia de barrera natural a moltes malalties. Fer alteracions als ecosistemes no és gratuït, té unes conseqüències. Quan s’alteren aquestes espècies, que són reservoris de virus, es canvia la probabilitat de la transmissió d’aquests virus, la probabilitat que passin a altres espècies, entre les quals, la població humana. La conservació de la biodiversitat és una eina per a protegir la salut de les persones. Hem de canviar la nostra relació amb la natura. S’haurà de fer, perquè no tindrem més remei. Cal que ens preparem perquè hi haurà noves epidèmies, segur. Tenim totes les butlletes. Per tant, que no ens agafi com ens ha agafat aquesta. Per altra banda, tècnicament, es va avançant moltíssim en diverses coses, com els medicaments antivirals. També la vacuna, que trigarà més. I per últim, les mesures de proves de diagnòstic ràpides, segures i fiables.

---

> Entrevista a Vilaweb

Les distopies

Les distopies ens han preparat per a les difícils circumstàncies que vivim per la Covid-19. No obstant això, pot observar-se que així i tot moltes persones intenten usar una precària màscara i a vegades guants.

Ana Teresa Torres

Un fantasma recorre el món occidental, diu Ana Teresa Torres: el fantasma de la demagògia, de la pesta que arrasa amb tot i dels infortunis que acompanyen a la història des de l’antiguitat. La catàstrofe deslligada per la pandèmia és de magnituds bíbliques. Avui la producció de petroli val menys que una capseta feliç de McDonald’s. A Londres, més de vint mil empreses han fet fallida i deixen a treballadors al carrer, augurant una crisi sense igual. Hi ha avingudes buides, escassetat de recursos i, després de gairebé tres segles d’existència, fins a la democràcia liberal es va posar en dubte com a sistema polític enfront dels governs per decrets i règims d’alarma i excepció que no deixen d’anunciar-se pertot arreu. Quan pensem sobre els temps esdevenidors enmig d’aquest desastre ens traslladem irremediablement a un escenari distòpic, a un món postapocalíptic en el qual la població mundial està reduïda i existeix un ferri control sobre els grups supervivents. Però aquestes referències procedeixen del cinema, de la literatura i de la cultura pop en general, que durant anys van presagiar un futur signat pel caos. Ara, si bé els mitjans tenen més poder que fa cinquanta anys i Netflix és més rendible que qualsevol petroliera del món, les possibilitats que l’ésser humà enfronti un canvi d’aquest tipus estan descartades per diversos experts.

L’adaptació existeix, sí, però no vivim la fi del món.

Tampoc hi ha certeses infal·libles. Ningú s’arrisca a donar la seva visió del futur, ni tan sols els qui poguessin estar més preparats per als exercicis prospectius i escenaris a posteriori, és a dir, els científics socials. De manera que les úniques referències o pistes que tenim a la mà són aquestes distopies que, justament enmig dels grans caos i tragèdies del passat, van trobar inspiració entre els seus autors i cabuda en el públic. Perquè la literatura i l’art poden crear, armar i comunicar sense camises de força, sense límits determinats per l’acadèmia o les lleis de la ciència. Un escriptor té llicència per a aportar des de la seva imaginació per més ficcional que sembli. Al cap i a la fi, el seu treball no busca predir sinó utilitzar el seu context per a construir, sense obligació de compliment.

La literatura i el cinema poden anar més enllà dels discursos polítics, la ficció amplifica o desfigura la realitat: ens han preparat d’alguna manera per a aquestes circumstàncies. Avui un desastre de major magnitud assetja al món i no hi ha convicció sobre les xifres oficials publicades. La informació emesa pel govern xinès és opaca per la mateixa orientació del seu model polític. Si el present està ple de turbulències informatives, el futur no pronostica major claredat. Estem fent un exercici d’imaginació perquè òbviament no coneixem el futur. L’altre assumpte és que no es pot parlar en general. El que vagin a fer els països coneguts com a “primer món” segurament serà molt diferent al que ocorri en la resta. No sembla possible que molts dels països d’Àfrica, d’Amèrica Llatina, o de les zones pobres d’Europa i Àsia estiguin en capacitat d’implementar governs tecnològics.

Tampoc està segura que utilitzar la tecnologia informàtica condueixi necessàriament a escenaris distòpics. vol pensar que pot utilitzar-se en benefici de la prevenció i tractament de les epidèmies i no necessàriament en el control de les societats. La relació directa i presencial ja fa estona que és substituïda per la digital, tant per als vincles personals com laborals, educatius, etcètera, i això no ha estat a causa de l’epidèmia. La telecomunicació forma part del present i per descomptat del futur. És una tendència irreversible. Una vegada que la humanitat aconsegueix una conquesta tecnològica no pot anar cap endarrere. Si això és favorable o desfavorable en altres sentits pot discutir-se. En tot cas, les persones ens anem acostumant a noves formes de relació. Si pensem globalment em sembla inevitable que els canvis es produeixin, perquè en la globalització els efectes socials i econòmics s’expandeixen “viralment”, valgui la redundància. No obstant això, no sembla que tots els canvis del món es relacionin amb la pandèmia. Per exemple, fa temps que venim sentint que les energies fòssils seran substituïdes per altres de diferent naturalesa. Aquest canvi, per cert, per a la nostra economia és un cop mortal.

La veritat és que no coneixem amb certesa el que passa a la Xina perquè manté un sistema polític completament opac. No podem estar segurs –em refereixo a l’opinió pública– ni de com ni quan es va deslligar la COVID-19, ni de quins han estat les seves xifres reals de contagi i recuperació, de manera que és difícil decidir si han estat més o menys reeixits que els occidentals. En alguns països d’Europa, com Polònia i Hongria, abans de l’epidèmia es venia produint una reculada de les llibertats i drets democràtics. I en uns altres, com Alemanya, Itàlia i França, ha augmentat perillosament la presència de partits polítics nacionalistes i xenòfobs, i per tant eventualment contraris als principis democràtics de la Unió Europea. És a dir, que si la democràcia està en perill no és només, o no principalment, per efecte dels controls socials que s’han imposat per a contenir la pandèmia.

Una escola contra l’escola?

Tot ens va agafar tan de sobte que vam acceptar les mesures i després ens vam anar adonant que els dies anaven passant i que els nens i les nenes quedaven enormement condicionats per les restriccions que els havíem imposat, Carlos González, pediatra.

Carlos González

Les decisions que han portat a tenir-los tancats a casa tants dies ja estan fetes. Res pitjor que un ja està fet, deien els avis. Però es veu que encara no n’hi ha prou: correm el risc que es torni a decidir sobre la vida dels infants pensant només en els adults. Perquè per evitar possibles contagis, ara volen inventar una escola que no és escola. Una no-escola que els ensenyi a separar-se dels companys, a tenir-los por, a evitar-los, a no moure’s d’un espai personal tancat, imaginant un virus que els persegueix des de tots els materials i racons, pel fet d’estar en un territori comú.

Si no redrecem aquestes idees, l’escola que obrirà després de la crisi anirà en direcció contrària a la que vam tancar al març, i els vulnerables de nou seran els nostres infants i la institució escolar, aquest servei essencial d’enorme importància per a la comunitat. Com ho podríem fer? Doncs posant la mirada en el respecte a la infantesa, a la seva realitat i característiques pròpies, fent que les criatures no quedin de nou invisibilitzades. M’imagino una escola per als nens i les nenes i provisionalment protegida dels adults que els acompanyen. Que els deixin a l’entrada, que se’ls prengui la temperatura i es rentin les mans amb gel, i ja està. A fer el que els toca: conversar, jugar, experimentar i aprendre junts. Els que s’han de protegir, si és que cal en aquell moment, són els adults que els recullin a la sortida. En arribar a casa, un bany i la roba a la rentadora podria solucionar en part l’entrada d’un virus amb el que potser hem d’aprendre a conviure.

Canvis socials i polítics

Considerat una de les ments més importants del moment, Byung-Chul Han té por que la pandèmia sigui una arma política perquè s’imposin règims de vigilància i quarantenes biopolíticas, pèrdua de llibertat, fi del bon viure o una falta d’humanitat generada per la histèria i la por col·lectiva.

Byung-Chul Han

El coronavirus està mostrant que la vulnerabilitat o mortalitat humanes no són democràtiques, sinó que depenen de l’estatus social. La mort no és democràtica. La Covid-19 no ha canviat res sobre aquest tema. Amb la pandèmia ens dirigim cap a un règim de vigilància biopolítica. No sols les nostres comunicacions, sinó fins i tot el nostre cos, el nostre estat de salut es converteixen en objectes de vigilància digital. El xoc pandèmic farà que la biopolítica digital es consolidi a nivell mundial, que amb el seu control i el seu sistema de vigilància s’apoderi del nostre cos, donarà lloc a una societat disciplinària biopolítica en la qual també es monitorarà constantment el nostre estat de salut. El virus és un mirall, mostra en quina societat vivim. I vivim en una societat de supervivència que es basa en última instància en la por a la mort. Ara sobreviure es convertirà en una cosa absoluta, com si estiguéssim en un estat de guerra permanent. Totes les forces vitals s’empraran per a prolongar la vida. En una societat de la supervivència es perd tot sentit de la bona vida. El plaer també se sacrificarà al propòsit més elevat de la pròpia salut.

 

No tindrem una altra pandèmia com aquesta

Cada època té les seves crisis, i aquesta és la nostra.

Juan Luis Arsuaga

Juan Luis Arsuaga, paleoantropòleg codirector dels jaciments de la serra d’Atapuerca (Burgos / Espanya), sostè que cal analitzar la situació present, sense perdre la perspectiva. Defensa que l’actual pandèmia del coronavirus és un mal del nostre temps, i que no quedarà una altra que adaptar-lo a la nostra forma de vida per a seguir endavant. És normal que ens sentim tan sorpresos: el que ha ocorregut, és que s’ha accelerat la transició cap a una societat digital. Si és cert que el futur ens oferirà una societat digital, perquè hem tingut un tastet.

Aquesta pandèmia havia d’arribar. Està relacionat amb els canvis en la societat i l’economia. Cada vegada, la població humana mundial es concentra en majors aglomeracions, on la transmissió és més fàcil. La major part de la població viu en grans conurbacions, i aquí no hi ha tallafocs. Tu pots impedir la mobilitat entre ciutats, però no dins d’una mateixa població, tret que confins a la gent a la seva casa, una mesura molt dràstica i necessàriament temporal. I al mateix temps, vivim en un planeta que està interconnectat. Tot això crea les condicions que afavoreixen aquest tipus de pandèmies de malalties víriques. Aquest virus no es pot entendre fora del context històric en el qual estem. És un virus molt del segle XXI, amb el que en aquest segle tindrem problemes que no teníem en el XX. És com el virus informàtic, que és inherent a la informàtica. Quan es produeixen canvis en la societat, apareixen problemes nous. Aquesta crisi ha perjudicat molt a Hollywood, però no a Netflix. I és que potser, anàvem cap a Netflix, i aquesta crisi el que ha fet ha estat anticipar-nos el futur. Al marge de la tragèdia, potser això ens ha servit com a reflexió per a saber cap a on anem. Un bany de realitat.

Pandèmies com la d’aquest coronavirus seran recurrents? Juan Luis Arsuaga creu que no hi haurà més pandèmies “com aquesta”. Hi haurà noves pandèmies perquè inevitablement, els virus caminen per aquí i muten. Però quan hi hagi una alerta per virus, farem el mateix que fem quan salten les alarmes per contaminació, terratrèmol o gota freda… Actuarem. La vida està plena de problemes. I no és mala cosa, els morts no tenen cap. Està bé tenir problemes, vol dir que estem vius. Problemes hi ha hagut sempre. Abans teníem uns altres: hi havia verola, pobresa extrema, analfabetisme… Què farem amb els nous problemes? L’any 2050 hi haurà altres problemes… Cada virus té el seu perill. Tenim el VIH, que forma part de la nostra vida i va obligar a canviar hàbits. Les societats són organismes vius que van aprenent. Res és igual que abans. Antany, les malalties de transmissió sexual eren la sífilis i unes altres d’origen bacterià que es combatien amb antibiòtics. Després van passar a ser víriques. Aquesta crisi del coronavirus no té precedents, clar, perquè és la nostra.

Tots ens contagiarem?

Aquesta malaltia es propaga com un incendi, i el que un fa no canvia massa. Tots es contagiaran el virus. Tots en el món al final. Fins que hi hagi una vacuna.

Un cartell amb la recomanació de mantenir la distància social per a evitar els contagis. (News Agency/ Fredrik Sandberg via Reuters)

L’expert Johan Giesecke, màxim epidemiòleg suec, un dels més destacats del món  és arquitecte de l’estratègia de Suècia. El país nòrdic ha pres una sèrie de mesures davant la pandèmia causada per la Covid-19 bastant diferents a les de la resta dels països. A Suècia regeix el que les seves autoritats van definir com un “confinament suau”, basat, fonamentalment, en la confiança que existeix entre la població i entre aquesta i el Govern i les seves institucions. Per això, les restriccions són limitades: es troben prohibides només les reunions de més de 50 persones, i encara que les universitats estan tancades, no ho estan els jardins d’infants ni les escoles dels nens. Tampoc estan tancats els restaurants ni els bars, encara que només s’admeten persones assegudes en les taules, que han d’estar a almenys dos metres de distància. Igual que les fronteres, les perruqueries, els cinemes, els teatres, els gimnasos i els parcs romanen oberts. Quan sembla que la corba de la pandèmia s’ha estabilitzat en la majoria dels països i el debat s’ha enfocat en les estratègies de reobertura, el model defensat per Giesecke ha tornat al centre de les discussions.

Fins ara, el resultat de la quarantena suau a Suècia ha estat -d’acord amb les xifres de la Universitat Johns Hopkins- d’una mica més de 3.000 morts per a una població de 10,2 milions d’habitants, la qual cosa llança una taxa de mortalitat de 30 persones cada 100.000. És ostensiblement major a la de Noruega (4) i Dinamarca (9), però està molt per sota de països com el Regne Unit (45), Espanya (55) o Bèlgica (74), que van decretar confinaments estrictes. Amb tot, explica amb calma Giesecke durant una entrevista amb Infobae, la comparació dels resultats de cadascuna de les estratègies recentment podrà fer-se d’aquí a un any.

No hi ha evidència científica per a la majoria de les restriccions que estan prenent els països. Hi ha algunes coses que sí que sabem científicament, com que rentar-se les mans és bo. Ho sabem des de fa 150 anys. També sabem que hem de mantenir certa distància social, és a dir, no acostar-nos massa a altres persones. Però la resta? Ningú sap si tancar les escoles tindrà algun efecte. El mateix amb el tancament de fronteres, o amb no permetre que la gent estigui a l’aire lliure. Molts països li han dit a la població que es quedi als seus apartaments. És estrany, perquè és agradable estar fora i un hauria de fer-ho. La infecció es propaga molt poc estant a l’aire lliure. De fet, el risc és molt de menor.

El virus està tractant d’infectar a la població, això és el que el virus vol fer. Si la suficient quantitat de gent està immunitzada al voltant d’algú amb el virus, llavors el virus no pot infectar. Aquesta és una manera d’explicar la immunitat de ramat. Però diguem que el 70% d’una població va tenir el virus, i que està immunitzada d’alguna manera, això significa que encara hi ha un 30% que podria contagiar-se. És a dir, que no es pot tornar completament a la normalitat fins i tot havent aconseguit la immunitat de ramat. Cal sostenir les restriccions per algun temps després d’això.

La conversa que hem de tenir

130È PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA. (2016-2018)

Carles Puigdemont

«A la sortida de la pandèmia no ens espera el món d’abans. No hi haurà el món que vam deixar, precipitadament, a mitjans de març. No reprendrem la mateixa feina que vam deixar inacabada quan vam haver de confinar-nos. Al marge del combat mèdic i científic contra la Covid-19, la humanitat s’enfronta a un canvi d’era inevitable. Ho fa, a més, de manera sobtada i dolorosa. La ruptura amb el segle XX ja és definitiva, i com més aviat realitzem aquest fet i passem a l’acció, més ràpid serà el progrés i el benefici que n’obtindrem. Catalunya és una nació colpida d’una manera especial, primer perquè l’impacte del virus és major que en altres zones del planeta, i segon perquè, a causa de les característiques de la seva economia, l’impacte econòmic és colossal. Catalunya ha de pensar en clau de modernitat, d’innovació i d’obertura. Ha de mobilitzar talent i recursos, actuar amb agilitat i sobretot amb llibertat, i imaginar aquest futur a què ens convida la crisi que travessem.  La conversa que hem de tenir ha d’inscriure’s en les converses globals que els països més avançats ja estan emprenent; saber com ens afectaran les conseqüències de l’actual crisi en la nostra manera de viure, en els nostres drets i llibertats, i en els sectors que són ara mateix els fonaments del nostre model econòmic. Hem de debatre i decidir quin model de sobirania energètica, alimentària, sanitària volem tenir; quin model de comerç, de turisme, de mobilitat; quin urbanisme s’escau a una societat que es mourà de manera diferent, que treballarà d’una manera diferent, que consumirà d’una manera diferent i que s’entretindrà d’una manera diferent», President Carles Puigdemont.

---

> Carles Puigdemont: Viu exiliat a Bèlgica des de finals d’octubre del 2017.

View this post on Instagram

La crisi de la #covid19 ens ha ja accelerat l’entrada al segle XXI

A post shared by Carles Puigdemont🎗 (@carlespuigdemont) on May 11, 2020 at 4:34am PDT