En la primera meitat del segle XXI ens estem aproximant a l’ocàs de l’era del petroli. Existeix un consens cada vegada major sobre el fet que estem endinsant-nos en un període crepuscular en el qual el ple cost de la nostra addicció als combustibles fòssils comença a representar un llast per a l’economia mundial. Al mateix temps, el dramàtic auge de les emissions de diòxid de carboni a partir de la crema de combustibles fòssils està elevant la temperatura de la Terra i amenaça de desencadenar un canvi sense precedents en el clima global, amb terrorífiques conseqüències per al futur de la civilització humana i els ecosistemes terrestres. L’escalfament global és la factura entròpica de la Revolució Industrial. En un sentit molt real, l’espècie humana encara no és capaç de comprendre l’enorme magnitud dels canvis que estan tenint lloc sobre la Terra a mesura que la temperatura del planeta continua pujant.
La gestió dels boscos
Mesura clau antiincendis + Experts apunten a la importància de l’equilibri entre autoprotecció i gestió del territori+ Que tinguin oportunitats de futur».
Girona és una de les demarcacions més boscoses de Catalunya, amb un 72,4% de superfície forestal. Durant els darrers segles, el sector forestal ha estat un dels principals motors del món rural. Abans de la pandèmia es deia que bosc havia deixat de ser rendible, i que la crisi del mercat de la fusta l’havia afectat de manera directa. Al mateix temps, els boscos gironins, i més concretament els de la Garrotxa i el Ripollès, són uns dels més vulnerables als efectes del canvi climàtic. Les alzines, els roures, el pi roig i el faig són les espècies més debilitades.
«La gestió forestal és l’eina clau per adaptar els boscos al canvi climàtic, reduir el risc d’incendi forestal i conservar la biodiversitat…», diu l’Anna Sanitjas, degana del Col·legi d’Enginyers de Forests de Catalunya i, a continuació, afegeix: «una gestió integral de tot el territori que vagi molt lligada a la gestió agrícola i ramadera». Sosté que al viure en un país mediterrani hem d’assumir que d’incendis en tindrem, però que podem treballar perquè no siguin massa grans i no posin en perill la vida de les persones». En aquest cas, la feina la fa la Diputació de Girona i coordinada amb el Departament d’Interior, la Generalitat i consells comarcals per tal que els municipis tinguin franges de protecció contra incendis.
Pel que fa a la gestió dels boscos i a l’adaptació d’aquests al canvi climàtic, els experts parlen de la «gestió forestal sostenible», que vetlla per aconseguir uns boscos més sans i més resistents a les pertorbacions. En aquest sentit, Sanitjas explica que ha d’existir un equilibri entre les zones de bosc jove i la de bosc vell, essent aquest últim el més resilient als efectes del canvi climàtic. A més, remarca la importància de reduir la quantitat d’arbres dels boscos amb molts arbres, ja que a major nombre hi ha més competència de recursos, i cada cop hi ha menys aigua. Actualment, un 57% del territori gironí està poblat per boscos densos.
Per altra banda, la lluita contra els incendis i per la seva prevenció també implica dotar el bosc d’infraestructures per fer més eficient l’extinció en cas de foc. Els Agents Rurals insisteixen que cal actuar a les zones on el risc d’incendis és crític o en zones estratègiques on poder atacar l’incendi, i habilitar els boscos i camps de conreu amb camins i punts d’aigua. Si la gent gestiona i treballa en aquests boscos i camps, aquests camins seran clars i estaran en bon estat i, en cas d’incendi, hi podran actuar i arribar fàcilment els bombers.
«No podem viure d’esquena al territori, necessitem paisatges vius, paisatges gestionats per la gent que viu i treballa al territori», sosté Josep Alberich, tècnic de l’Associació de Gestors Forestals de les Gavarres.
Hi ha dues maneres de gestionar un bosc per a prevenir incendis o disminuir la quantitat de combustible potencial. La més clàssica consisteix en els aprofitaments forestals, que bàsicament serveixen per a reduir la quantitat de massa forestal, i que rep subvencions públiques. Un altre tipus de gestió va dirigida de manera específica a la prevenció d’incendis; en aquest cas, el prioritari és que el bosc pugui resistir el pas de l’incendi o que pugui ajudar als bombers en el moment de la seva actuació. Els experts destaquen que en aquesta mena d’actuació, encara molt minoritària i molt més específica, queda molt camí per recórrer. Són els denominats perímetres de protecció forestal, claus per a poder confinar un incendi en un determinat perímetre.
> forestal.cat > observatoribiomassa.forestal.cat
> cpf.gencat.cat > sfadf.org/adfs-de-catalunya > Future forest > Projecte de Llei de Canvi Climàtic
Població Catalunya
L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) ha habilitat un nou visor de la població de Catalunya per municipis i per àrees sanitàries. Per fer la informació més visual, s’ha distingit entre els municipis de més de 5.000 habitants (en blau) -que són els que han de complir amb diverses franges horàries per ordenar les mesures de desconfinament- i els de menys de 5.000 (en groc), que no tenen franges horàries. Es visualitza la desigual concentració de la població al territori, segons dades del padró continu de l’Institut d’Estadística de Catalunya corresponents a 2019. Així, els 211 municipis de més de 5.000 habitants sumen només el 22,3% del total però aglutinen el 89,9% de la població (6.900.100 habitants). En canvi, els 736 municipis de menys de 5.000 habitants representen el 77,7% del total però aporten el 10,1% de la població (775.205 habitants).
Impulsar una recuperació verda
Animar als nostres líders municipals a encarar els nostres pobles cap a la Tercera Revolució Industrial.
Coses que podem fer als pobles per impulsar una recuperació verda de la Covid-19:
- Limitar el trànsit motoritzat dels carrers residencials.
- Millorar les rutes d’accés segures als pobles a peu / bicicleta per tal que les persones tinguin una alternativa segura als cotxes privats i al transport públic.
- Rehabilitar l’habitatge tancat millorant dràsticament l’eficiència energètica i creant llocs de treball “verds”.
- Col·laborar amb altres pobles veïns per invertir en solucions cap a una economia més justa i sostenible.
> Article en The Guardian
Procomú
Paquets de temps: expectatives futures encara que no recíprocament immediates.
Fe que el que obtindrà a canvi valdrà la pena de l’espera, el dispendi i els interessos. Fluxos alternatius d’aportacions per a un intercanvi d’experiències definides per una convenció de valors generatius com la reputació o la confiança.
Xarxes veïnals en les que no sempre es trobaran l’amistat i el treball, l’emocional i el professional, els interessos i la feina a fer. Surgiran noves formes de viure l’espai públic, i el privat. I accedirem a nous espais digitals on les persones ens organitzarem de manera informal per a desenvolupar projectes en conjunt. Formes de relació, organització i governança diferents des de l’autonomia i l’autenticitat. Noves formes d’un vell concepte, el procomú, portat ara a les estratègies de la vida.
Sobre conceptes que fins ara es consideraven tangencials: emocions, amistat, hospitalitat, l’empatia. La precarietat, que converteix a les persones i els seus projectes en prescindibles per la seva fragilitat i per l’escàs cost que suposa la seva expulsió del sistema i, el desarrelament, que suposa la desconnexió dels vincles amb les fonts tradicionals que podien servir de suport en les fases adverses de la producció i la vida, faciliten l’obertura de noves relacions, territoris d’interessos comuns sense limitació temporal o espacial.
Prosperitat
‘El creixement és la causa de fons de la crisi’
Tim Jackson es pregunta: què vol dir exactament la prosperitat? No és un concepte simple perquè està construït amb desitjos i esperances, amb una idea de viure bé ara i sobretot en el futur. Per tot plegat em sembla molt estrany que s’hagi volgut mesurar la prosperitat només amb el nivell de renda. La prosperitat està relacionada amb el conjunt de condicions que ens permeten viure bé. I per tant si volem redefinir la prosperitat ens hem de preguntar quines són aquestes condicions. Algunes són materials, com les cases, la roba, el menjar. Però moltes d’altres són immaterials, com el sentit d’allò que fem, l’habilitat de participar en la comunitat, la fortalesa dels nexes comunitaris. Filòsofs, psicòlegs, religiosos, i jo afegiria moltíssimes persones normals i corrents, han arribat a aquesta conclusió. Per tant, d’entrada, la peça bàsica per construir una nova economia és la redefinició de la prosperitat en aquests termes. Si hi hagut avarícia, irresponsabilitat i males pràctiques, és perquè la finalitat més important era que l’economia no parés de créixer. El creixement és la causa de fons. La desregulació dels mercats financers i l’estímul del consum desaforat, amb el conseqüent encoratjament a contreure més i més deute, van portar a una situació insostenible que ha acabat com ja sabem. Es pensava, erròniament, que l’expansió de la despesa podria aguantar de manera indefinida sense cap problema. Però el creixement del crèdit i el deute tenen uns límits més enllà dels quals arriba inevitablement la inestabilitat. Estem, doncs, en una crisi de creixement.
Com ha de ser una economia de prosperitat sense creixement? Cal fer un procés de transició cap a una economia d’aquest tipus, però prèviament hem de dibuixar les característiques principals del nou escenari. Una d’elles és el funcionament de la inversió, que fins ara s’ha fet pensant en la immediatesa i en un retorn de beneficis el més ràpid possible, buscant sempre la novetat en els productes per fer-los atractius i col·locar-los de seguida en el mercat. Les conseqüències d’aquest concepte d’inversió són el consum de recursos sense límits i la degradació de l’entorn, ja que el benefici immediat passa per davant de tot. La inversió en la nova economia ha d’adoptar un tempo més lent, de manera que el retorn pels inversors es contempli a mitjà i llarg termini. I segon, però no menys important, s’ha d’orientar en un sentit sostenibilista, posant el capital en tecnologies baixes en carboni, i en infraestructures relacionades amb energies renovables, i també en aspectes immaterials que permetin a les comunitats humanes millorar la seva vida en termes qualitatius. Una altra característica de la nova economia és la redefinició del que ha de fer una companyia. Fins ara ha estat molt clar: ampliar al màxim el seu mercat i fer cada vegada més productes, més ràpid i el més barat possible. Aquest és un model patològic que porta igualment a un excés de consum, a més pressió sobre els recursos i, a sobre, no és satisfactori per a les persones. Les empreses han de focalitzar la seva activitat en el benestar de les comunitats. A banda de les necessitats materials, no és difícil identificar una sèrie d’àmbits de desenvolupament com: la salut, l’educació, els serveis socials, la protecció dels parcs i l’entorn natural, la rehabilitació a fons de tots els edificis.
Invents metafísics
El PIB és un invent metafísic per a disciplinar la gent
Entrevista a Vilaweb a Joan Martínez Alier, economista, activista i pioner al món de l’economia ecològica i l’ecologia política. Hauríem d’aprofitar aquest moment per a fer uns petits canvis radicals: 1) Deixar de comptar el Producte Interior Brut, fer servir indicadors físics i socials per a decidir si estem millor o pitjor mirant i discutint aquests indicadors socials i ecològics que són fàcils d’entendre, i no parlar més del PIB, mai més. 2) Una redistribució interna, una renda universal bàsica (en comptes de somiar que tornarà una època de feina assalariada per a tothom gràcies al creixement econòmic). 3) Una redistribució internacional, prou comerç ecològicament desigual i a més fer front al deute ecològic que els rics tenim. 4) Desvincular l’economia real del pagament de molts dels deutes financers, no tornar a la ‘deutecràcia’ del 2008. 5) Menys viatges de persones i també de mercaderies. 6) Més agroecologia local, més urbanisme ecològic. Tot això guiat per debats democràtics que imposin algunes prohibicions i canvis als imposts. A Europa no hi ha prou consciència que la nostra economia real es basa en importacions barates de matèries primeres i d’energia. Malgrat el confinament obligatori (molt assenyat, ja es va discutir i fer a molts llocs el 1918) es respira democràcia, una mica somorta però molt viva. Hi ha discussions científiques i polítiques. Tots hem après més de la Xina, per exemple. Fins i tot es posa en discussió el capitalisme industrial mundialitzat, imagina’t. Es proposa amb més força que abans la renda bàsica universal. Veiem que podem estalviar moltíssims trajectes que fèiem simplement per anar a la feina o sense cap motiu. Es veu com l’habitatge és realment una cosa essencial i ens adonem de la quantitat de pisos, segones residències i hotels buits que hi ha a Europa i com es podrien distribuir millor. Hi ha consens a invertir en sanitat publica. Si les fàbriques de cotxes han fet ventiladors, també podrien fer vehicles no contaminants. No crec que a Barcelona ningú tingui les penques de dir que cal fer una altra pista a l’aeroport com deien fa tres mesos. Es fomenta l’agroecologia de proximitat. Crec que les idees de decreixement i justícia socioambiental s’han enfortit. Si realment el 2020 baixem les emissions mundials de CO2 (resten encara set mesos més), això ens farà sentir una mica millor, oi? La corba de Keeling gairebé no ho notarà, caldrien deu anys de baixades del 50%. Però és un començament. No canviem el clima, canviem el sistema, ho podem fer.
> «Fes arribar, si vols, aquests articles i bibliografies (amb molts llibres, films, etc.), a tots els teus lectors».
Participació ciutadana
Una cultura de participació és una cultura en la qual els criteris d’expressió tant artístics com cívics o polítics encoratgen a crear i compartir i els seus membres consideren que les seves contribucions importen. Es donen graus de connexió social que fa que importi el que els altres pensin de la cosa creada i en les quals participar és essencial. Però la temptació de pensar que la participació, que la cultura de la participació, es donarà naturalment apunta tres raons per a preocupar-se: no tots tenen les mateixes oportunitats d’accedir; cal entendre com els mitjans afecten la percepció del món i, preparar-se per a tenir un paper actiu en aquesta societat tan canviant i incerta. Henry Jenkins, parlava sobre una sèrie de competències i habilitats necessàries com per exemple: abordar la solució de problemes com si fossin jocs, crear simulacions i models dinàmics, treballar col·lectivament per a augmentar les capacitats cognitives i contribuir a la intel·ligència col·lectiva, apreciar el valor i la credibilitat de fonts oposades en la web, crear xarxes, seguir històries i relats en varietat de mitjans; i sobretot, negociar amb les diferents comunitats i persones implicades.
> Jenkins ha escrit una de les obres més importants per a la comprensió de la cultura contemporània i els nous mitjans, Convergence Culture: La cultura de la convergència dels mitjans de comunicació, (2015), Gedisa.
Les Planes que volem
LPH 2020 / 2040
Construïm entre totes i tots el futur urbanístic del municipi
«En vint anys estaràs més decebut pel que no vas fer que pel que vas fer», Mark Twain
Què és un POUM? El Pla d’Ordenació Urbanística Municipal són les normes que ordena urbanísticament el poble i el terme municipal per tal de garantir la millor qualitat de vida dels seus habitants. Establint normativa i previsions en matèries com l’espai públic, infraestructures, mobilitat, patrimoni ambiental, habitatge, activitats… A més a més, determina com ha de créixer o reestructurar-se Les Planes d’Hostoles.
L’Ajuntament ha endegat la redacció del Pla General del municipi i ens proposa un primer traspàs de dades per a l’equip redactor. Així doncs Les Planes que vol, en aquest cas: Home / 45 i 65 / Viu, estudia i treballa al municipi / Serveis.
Les Planes d’Hostoles ha de ser un municipi innovador i sostenible amb la natura. Ha de respectar un model de desenvolupament urbà i una evolució de la població, similar a l’estabilitat que tenim actualment. La gran oferta de sòl vigent, ha de constituir un patrimoni municipal a l’espera de veure quines conseqüències comporta aquesta crisi del coronavirus. Quant a les activitats industrials o residencials que s’han desplegat en sòl rural sense serveis adequats, el nou Pla hauria d’incorporar-los a la legalitat, impulsant conjuntament Ajuntament i interessats, alternatives necessàries per aconseguir-ho. Quant a equipaments i serveis, seran necessaris la quantitat més gran possible, sense renunciar a res: a la nostra escala però, sense renunciar a res: culturals, esportius, gent gran, educatiu, social, habitatge dotacional. Concretament, quan a l’habitatge, crec que en endavant s’ha de mantenir la diversitat de tipologies actuals, prestant especial atenció a l’habitatge tancat o buit. I per últim, quant a l’oferta d’habitatge, estic d’acord que és baixa però també, que ho ha de continuar sent.
> «Les Planes vol protegir-se de l’especulació immobiliària», Ràdio Olot / 5 Novembre de 2019
Un espai social i econòmic integrat
La indústria va posar fi als esclaus i la servitud; l’era col·laborativa acaba amb els assalariats.
Jean-Paul Sartre va saber captar la relació entre la llibertat i el joc: quan un ésser se sent lliure el primer que fa és jugar. Perquè jugant s’aprèn i aprendre, ens empodera. La pèrdua de poder en la lluita diària per la supervivència és el que torna a la gent violenta. La paradoxa del control tecnològic és que l’amenaça és corporal. Aprendre a funcionar en una economia col·laborativa: societat civil, capital social i tecnologies intel·ligents. Un municipi com LPH té a favor l’escala: control de població, seguretat, i desenvolupament d’un nou “mercat” municipal més eficient. Respondre als grans canvis de manera col·lectiva, conciutadana, interpersonal… Municipalment! Amb un model d’organització basat en les energies renovables i en la societat del coneixement. Enfront del model urbà i centralitzat, més naturalesa, més consciència biosfèrica. Aquesta era col·laborativa en la qual ens endinsem li brinda a la Humanitat la oportunitat de deslliurar-se de les urpes d’una vida mercantilitzada, part d’un món utilitari. El concepte de propietat evoluciona cap a l’accés a xarxes de valor, compartir i ser part. Respirar la llibertat, jugar.
Catalanders 