Prosperitat

‘El creixement és la causa de fons de la crisi’
Tim Jackson
Tim Jackson

Tim Jackson es pregunta: què vol dir exactament la prosperitat? No és un concepte simple perquè està construït amb desitjos i esperances, amb una idea de viure bé ara i sobretot en el futur. Per tot plegat em sembla molt estrany que s’hagi volgut mesurar la prosperitat només amb el nivell de renda. La prosperitat està relacionada amb  el conjunt de condicions que ens permeten viure bé. I per tant si volem redefinir la prosperitat ens hem de preguntar quines són aquestes condicions. Algunes  són materials, com les cases, la roba, el menjar. Però moltes d’altres són immaterials, com el sentit d’allò que fem, l’habilitat de participar en la comunitat, la fortalesa dels nexes comunitaris. Filòsofs, psicòlegs, religiosos, i jo afegiria moltíssimes persones normals i corrents, han arribat a aquesta conclusió. Per tant, d’entrada, la peça bàsica per construir una nova economia és la redefinició de la prosperitat en aquests termes. Si hi hagut avarícia, irresponsabilitat i males pràctiques, és perquè la finalitat més important era que l’economia no parés de créixer. El creixement és la causa de fons. La desregulació dels mercats financers i l’estímul del consum desaforat, amb el conseqüent encoratjament a contreure més i més deute, van portar a una situació insostenible que ha acabat com ja sabem. Es pensava, erròniament, que l’expansió de la despesa podria aguantar de manera indefinida sense cap problema. Però el creixement del crèdit i el deute tenen uns límits més enllà dels quals arriba inevitablement la inestabilitat. Estem, doncs, en una crisi de creixement.

Com ha de ser una economia de prosperitat sense creixement? Cal fer un procés de transició cap a una economia d’aquest tipus, però prèviament hem de dibuixar les característiques principals del nou escenari. Una d’elles és el funcionament de la inversió, que fins ara s’ha fet pensant en la immediatesa i en un retorn de beneficis el més ràpid possible, buscant sempre la novetat en els productes per fer-los atractius i col·locar-los de seguida en el mercat. Les conseqüències d’aquest concepte d’inversió són el consum de recursos sense límits i la degradació de l’entorn, ja que el benefici immediat passa per davant de tot. La inversió en la nova economia ha d’adoptar un tempo més lent, de manera que el retorn pels inversors es contempli a mitjà i llarg termini. I segon, però no menys important, s’ha d’orientar en un sentit sostenibilista, posant el capital en tecnologies baixes en carboni, i en infraestructures relacionades amb energies renovables, i també en aspectes immaterials que permetin a les comunitats humanes millorar la seva vida en termes qualitatius. Una altra característica de la nova economia és la redefinició del que ha de fer una companyia. Fins ara ha estat molt clar: ampliar al màxim el seu mercat i fer cada vegada més productes, més ràpid i el més barat possible. Aquest és un model patològic que porta igualment a un excés de consum, a més pressió sobre els recursos i, a sobre, no és satisfactori per a les persones. Les empreses han de focalitzar la seva activitat en el benestar de les comunitats. A banda de les necessitats materials, no és difícil identificar una sèrie d’àmbits de desenvolupament com: la salut, l’educació, els  serveis socials, la protecció dels parcs i l’entorn natural, la rehabilitació a fons de tots els edificis.

Invents metafísics

El PIB és un invent metafísic per a disciplinar la gent
Joan Martínez Alier
Joan Martínez Alier

Entrevista a Vilaweb a Joan Martínez Alier, economista, activista i pioner al món de l’economia ecològica i l’ecologia política. Hauríem d’aprofitar aquest moment per a fer uns petits canvis radicals: 1) Deixar de comptar el Producte Interior Brut, fer servir indicadors físics i socials per a decidir si estem millor o pitjor mirant i discutint aquests indicadors socials i ecològics que són fàcils d’entendre, i no parlar més del PIB, mai més. 2) Una redistribució interna, una renda universal bàsica (en comptes de somiar que tornarà una època de feina assalariada per a tothom gràcies al creixement econòmic). 3) Una redistribució internacional, prou comerç ecològicament desigual i a més fer front al deute ecològic que els rics tenim. 4) Desvincular l’economia real del pagament de molts dels deutes financers, no tornar a la ‘deutecràcia’ del 2008. 5) Menys viatges de persones i també de mercaderies. 6) Més agroecologia local, més urbanisme ecològic. Tot això guiat per debats democràtics que imposin algunes prohibicions i canvis als imposts. A Europa no hi ha prou consciència que la nostra economia real es basa en importacions barates de matèries primeres i d’energia. Malgrat el confinament obligatori (molt assenyat, ja es va discutir i fer a molts llocs el 1918) es respira democràcia, una mica somorta però molt viva. Hi ha discussions científiques i polítiques. Tots hem après més de la Xina, per exemple. Fins i tot es posa en discussió el capitalisme industrial mundialitzat, imagina’t. Es proposa amb més força que abans la renda bàsica universal. Veiem que podem estalviar moltíssims trajectes que fèiem simplement per anar a la feina o sense cap motiu. Es veu com l’habitatge és realment una cosa essencial i ens adonem de la quantitat de pisos, segones residències i hotels buits que hi ha a Europa i com es podrien distribuir millor. Hi ha consens a invertir en sanitat publica. Si les fàbriques de cotxes han fet ventiladors, també podrien fer vehicles no contaminants. No crec que a Barcelona ningú tingui les penques de dir que cal fer una altra pista a l’aeroport com deien fa tres mesos. Es fomenta l’agroecologia de proximitat. Crec que les idees de decreixement i justícia socioambiental s’han enfortit. Si realment el 2020 baixem les emissions mundials de CO2 (resten encara set mesos més), això ens farà sentir una mica millor, oi? La corba de Keeling gairebé no ho notarà, caldrien deu anys de baixades del 50%. Però és un començament. No canviem el clima, canviem el sistema, ho podem fer.


> «Fes arribar, si vols, aquests articles i bibliografies 
(amb molts llibres, films, etc.), a tots els teus lectors».

“Pax germana”

Merkel: «No estem al final de la pandèmia, sinó al principi».
Angela Merkel
Angela Merkel

La canceller Angela Merkel va defensar davant el Bundestag la necessitat d’una major solidaritat a la UE però sense emetre eurobons: «A Alemanya només li anirà bé si a Europa li va bé». Opina que s’hauran de fer concessions davant els seus socis europeus en la negociació sobre el finançament de les mesures que hauran d’adoptar-se per a pal·liar els efectes socials i econòmics de la pandèmia de coronavirus.  «Estem disposats, en l’esperit de solidaritat i de manera temporal en els pròxims dos anys, a fer contribucions significativament majors al pressupost comunitari». Aquesta disposició a augmentar la contribució apunta a la creació d’un fons per a la reconstrucció en el marc dels pressupostos europeus que proporcioni transferències als Estats més llastrats per la Covid-19. La canceller, que va qualificar la pandèmia del coronavirus com una prova de resistència per a les democràcies, va reconèixer que la Covid-19 ha afectat de manera diversa a les regions membres de la UE i que és necessari atendre les seves demandes per a salvar el bloc. «Alemanya està disposada a ser solidària. Tots hem de ser solidaris, però també començar a pensar quin tipus d’Unió volem una vegada se superi la pandèmia. Volem una Europa solitària de mercat interior o una Europa solidària en tots els terrenys, en política migratòria i en la lluita contra el canvi climàtic». Merkel va defensar una Europa que actuï de manera conjunta en qualsevol estat d’emergència.